Amb un “face to face”

Surto de la sala amb la sensació que, com estudiant de primer curs, encara em queda un llarguíssim camí per recórrer. “Joves Reporters: obrint camí” era el títol de la xerrada, i puc constatar, després d’haver-hi assistit, que els quatre joves assistents, bé, potser ja no tant de joves, porten uns quants anys obrint-se portes en el món laboral. I, per la seva experiència, cares i opinió, tot just sembla que es troben en el tram inicial d’aquesta carretera periodística plena de revolts i desnivells. Tots tres formats a la Facultat de comunicació Blanquerna, diferents perfils personals, talentosos i treballadors, persistents i constants. Estudiants que acabaren la carrera en època de bonança, quan el peix de la enganxosa crisi encara no se’ns menjava, i pujaren cim amb la predisposició i la idea segura i lluitadora del que es trobarien.

Una professió plena de significats i perspectives, un ofici del viure i l’explicar, un deure de talent que molt pocs podien i poden entendre. El d’escriure i informar, el d’educar la cultura i fer-la conèixer, el de fer créixer un món ple d’ignorància i hipocresia. La gran voluntat de la mirada objectiva que acaba desembocant en la visió honesta i valenta del vividor. Però, quan tot semblava que prenia forma, quan tothom es pensava que les coses estaven molt clares, la roda agafà el gran gir dels cent vuitanta graus. I, sense avisar, sense un crit previ o cartell de grans majúscules, la gran esfera i fauna periodística i comunicadora de tot el món va patir el gran “puf” del “no sé que passa”. De cop, tot tenia un sentit diferent, de sobte, el paper, el bolígraf i la tinta no eren més que mers complements en un bon article, l’era d’Internet marcava fites, el teclat no parava i els diners s’evaporaven entre els dits del comptador.

Època de raons i interessos, etapa d’estrènyer-se el cinturó i prioritzar, nou capítol d’un ofici dur i intens que agafa una nova via. Canviar o emmudir, reinventar-se, la gran paraula. El mapa i els mitjans han canviat, ara tot ha agafat una altra dinàmica, l’objectiu teòric és el mateix, però el pràctic no. A dia d’avui, tot és molt ràpid, molt precipitat, però a la vegada volàtil i desentès. Ja no es volen grans explicacions, ni raons de temes bíblics, la sobreinformació vessa el got, la massa s’ha tornat una font d’opinió universal, emissors i receptors en un mateix pot, tergiversadors de la cultura, poca claredat i profunditat.

Els mínims problemes, tothom a reduir, a rebaixar costos, visca “el més per menys”. Esfera de consum i capitalisme que arrossega una realitat de noves tecnologies i formes de comunicació, la idea, el mètode o el mitjà periodístic passa fulla i segueix un nou bloc. Novetat, punts de vista, diferents camins, distints horitzons, o puges a la bici o les rodes rebenten. Persistència, esforç i valor, no rendir-se, creure en un mateix i tenir la seguretat que davant teu hi ha un mar de noves i grans oportunitats, coincideixen els tres joves. Ser valent, atrevir-se i, sense perdre mai de vista l’objectiu, posar marxa, mirar la pendent i, amb un “face to face”, gaudir del trajecte.

Excel·lent Héctor Borrat

Tal com requereix l’últim acte de les Jornades Blanquerna, un premiat de luxe, Héctor Borrat, tanca les jornades d’aquest any amb un discurs sumptuós. Abans de lliurar el premi extraordinari de Comunicació Blanquerna, Albert Sáez, ha deleitat a tot el públic assistent amb un discurs introductori totalment a l’alçada de la personalitat premiada. Després de l’emotiu discurs, esquitxat d’humor òptim, Héctor Borrat, ha rebut el premi de les mans del Degà de la Facultat.

Ha estat a partir d’aquí, quan Borrat ha tingut el torn de paraula, que l’acte del lliurament del premi i la cloenda de les Jornades Blanquerna s’han fusionat d’una forma superba. Com ja ens avançava Sáez, Borrat seguia el seu mític escrit subratllat de tots colors i marcat de mil formes diferents, que li servia de patró pel discurs.

Miquel Tresserras, Josep Maria Carbonell, Carlos Quijano, Lorenzo Gómez, Roser Bofill, destacats per ser influents en la seva vida i carrera professional, entre molts d’altres, Borrat ha volgut també rendir-los homenatge. Dibuixant una breu pinzellada de la seva vida, impregnava la tela de multitud d’experiència, humor, saviesa i entusiasme. Com un gran mestre de la comunicació, Borrat, ha sabut presentar-se magistralment pels qui no el coneixien, i pels qui ja el coneixien, ha sabut reafirmar-se i mostrar, una vegada més, l’essència de la vocació docent que duu incorporada.

Passió per la comunicació és la perfecta síntesi del que sent Borrat. La seva enorme capacitat per vincular el periodisme amb la societat, per identificar allò nou i important a qualsevol fet, és una virtut que s’ha deixat entreveure durant el seu discurs. Dues fileres plenes d’actuals professors de la Facultat, i ex-alumnes de Borrat, ocupaven les primeres línies de públic. Gràcies al discurs dinàmic i ple de picardia s’han produït situacions de riures i interacció entre el públic i Borrat. Ha regalat memorables frases cèlebres “made by Borrat” com “dime qué fuentes usas y te diré quien eres” o “¿Por dónde empezamos? ¿Por el explicar o el entender?”.

Finalment, ens ha fet coneixedors del seu blog a internet, el qual, assegurava tot rient, és el seu pitjor fracàs literari. Amb aquesta última notícia, certificava, una vegada més, totes les impressions que podies extreure de Borrat; un mestre del periodisme, un enamorat de la comunicació i un valuós savi.

Al mal tiempo, buenas ideas

¡No hay mejor forma de comenzar el día que con una buena dosis de espíritu emprendedor! Toni Padilla, Oriol Rodríguez y Bernat Puigtobella han sido los encargados de llenar el auditorio de la facultad de esperanza, entusiasmo e ilusión, gracias a la explicación de sus proyectos personales. Resulta imperativo destacar la presencia del moderador, Vicent Sanchís, a quien debemos la contundente pero cierta frase inicial: “Son momentos difíciles y no es fácil colocarse en el sistema convencional. Sin embargo, es en los malos momentos donde cabe albergar más esperanza. Es el momento de aprender, crear cosas nuevas y apartar el fatalismo de nuestra época.” Como si de un disparo de salida se tratase, la terminante introducción del moderador dio paso a una entrañable y cordial interacción entre los estudiantes y los invitados a la mesa redonda. Previamente a las preguntas, los tres emprendedores dieron a conocer al público el por qué de sus proyectos, de qué manera surgió la idea, qué era necesario para llevar a cabo sus planes, etc. Fue curioso averiguar como el hecho de reunirse con los amigos para tomar unas cervezas puede ser el punto de partida para crear una revista digital. Así lo confirmaba, entre risas, Toni Padilla, uno de los periodistas deportivos que se encuentra detrás de la iniciativa Panenka. Toni admitió con gran satisfacción que se puede hablar de fútbol con cabeza. Otro caso particular fue el del creador de 365d365e (tres-cents seixanta-cinc dies, tres-centes seixanta-cinc entrevistes), Oriol Rodríguez, quien admitió con reserva: “ Yo, al principio, no quería transgredir, tan sólo encontrar trabajo. Sin embargo, hoy, que acabo este proyecto, me encuentro sin trabajo y habiendo transgredido.” Oriol nos recordó la principal substancia inherente que ha de recorrer por la sangre de un buen comunicador, “hay que tener vocación”, “la gente lo hace mal, se preocupa más por vender y ganar dinero que por contar buenas historias”. El tercero en aportar su granito de arena a la conversación fue Bernat Puigtobella, editor de nuvol.com, quien afirmó que lo complicado es encontrar a gente que nos escuche, “la atención es escasa”.

Tras escuchar largo y tendido cada una de las experiencias de los invitados a la mesa, Vicent Sanchís destacó cuatro puntos a modo de resumen: “En referencia al cambio de paradigma en el mercado de la comunicación, hay que tener en cuenta cuatro puntos: el concepto de soporte (versión papel versus versión digital), el de nueva empresa, el de vocación y, por último, el de contenido”. “ Hoy en día, hay gente que sólo critica y no aporta nada nuevo. Con esta actitud no es posible la creación de empresas”.

Galeria de fotos de l’entrega del Premi Blanquerna al Millor Comunicador 2011

Ja podeu accedir a la presentació de la nostra galeria de fotos “Entrega del Premi Blanquerna al Millor Comunicador 2011” que va rebre el periodista Jordi Évole.
Accedeix-hi a través d’aquest link!

Jóvenes con muchas luces

“El producto es de mayor calidad cuando trabajas sobre algo que te gusta. Habla sobre algo que te apasione, esa es la clave”

Llums de la Ciutat es una multiplataforma de web, radio, televisión y revista digital dirigida a todo el mundo y abierta a todos aquellos estudiantes de comunicación que tengan algo que decir. El único requisito para participar y formar parte del grupo es disponer de entusiasmo para labrar un futuro mejor para el periodismo.

Las universidades son espacios llenos de oportunidades, sin embargo, está en manos de los estudiantes aprovecharlas o no. Así, nació Llums de la Ciutat. El ambicioso proyecto de unos cuantos jóvenes estudiantes dio comienzo en los estudios de grabación de la Facultad de Comunicación Blanquerna. ¿Por qué no lucrarse de los medios que nos ofrece la universidad? Lo que comenzó siendo una oportunidad de aprender el oficio de forma divertida con los amigos, se ha extendido hasta convertirse en un portal donde trabajan cincuenta estudiantes procedentes de diversas universidades. ¡Y todo esto en tan solo dos años! Hablan de todo aquello cuanto les interesa y apasiona; crean videos de corta durada para captar la atención, “hoy en día, la gente busca cosas rápidas”; crecen a través de colaboraciones, “Yo te ofrezco esto y tú a cambio me das esto otro. Así funciona en la era low cost”; cuidan el trato personal teniendo en cuenta la diferencia de caracteres, “aunque todos tenemos la misma relevancia en el proyecto, hay una jerarquía a fin que podamos organizarnos” y, por encima de todo, no tienen como principal objetivo ganar dinero, “en época de crisis hay que conseguir no tener pérdidas”. Estos son algunos de los ingredientes de Llums de la Ciutat, un pequeño portal para una gran comunidad.

“Amb esforç i talent, per molt que l’escenari sigui complicat, és la única manera possible de sortir-se’n”

Rafael Ferrater, dissenyador i fundador de Paradigma FCM, juntament amb Gerard Oliver, fundador i president de BeRepublic i exalumne de la FCBlanquerna, manifesten les seves opinions sobre la relació publicitat-low cost.

Com a introducció de la xerrada, el visionat de dos vídeos on es recopilaven diversos espots i marques a les quals publiciten, ens permetia fer-nos una idea, com ells mateixos avançaven, del tipus de campanyes que produeixen. A partir d’aquí, ens han exposat què cal fer i com, per posar en marxa un negoci com els seus, especialment, en temps de crisi. La clau, diu Ferrater, és “començar a treballar en el que sigui, com sigui i amb qui sigui. Els mitjans amb els quals treballes no són importants, si hi poses ganes, esforç, amor i talent, al final, les coses surten.” Oliver, reforçava els arguments del seu company explicant que ell va iniciar el seu projecte d’èxit en un moment de crisi molt fort, només tres anys després d’obtenir el Grau. Durant tota la conferència, han enumerat un ventall d’adjectius i qualitats considerades òptimes per triomfar en el món de la comunicació, però n’hi ha hagut que han estat posades de relleu d’una forma molt pronunciada i que, sense cap dubte, han estat la base del seu discurs.

Qualsevol persona que hagi presenciat l’exposició de les vivències personals d’un i d’altre, i hagi escoltat les conclusions que l’experiència els ha fet conèixer, haurà incorporat i arrelat de per vida moltes d’aquestes veritats. Que el talent juntament amb l’esforç, són dues qualitats que prevalen per sobre de qualsevol altra cosa. Que el pessimisme és l’anticrist de l’èxit. Que hem de ser portadors del kit individual “pensar+executar”. Que el risc sumat a la joventut, juntament amb el talent és èxit segur si no es té por de provar. Que qualsevol cosa que fem és una inversió segura pel futur. Prova-error és indiscutiblement el millor mètode per evolucionar, per aprendre. I sobretot, que la il·lusió és el motor de tot.

Una xerrada on els dos conferenciants han estat hàbils i frescos a l’hora d’argumentar i exemplificar, molt vàlids per sembrar il·lusió i ànims per fer les coses bé a tots els futurs professionals del sector.

Has de voler treballar amb gent que són millors que tu, i diferents, per tal de complementar-vos. Si gaudeixes amb allò que fas, et guanyaràs la vida i seràs feliç; en cas contrari, canvia de feina.

Querer sí es poder, aunque eso implique hacer sacrificios

En estas Jornades Blanquerna en las que la era Low Cost que está atravesando el mundo de la comunicación tiene total protagonismo, la conferencia “Nous formats de producció” estaba marcada en color rojo intenso en el programa. Saber como tienen que hacerse los productos relacionados con la comunicación es un importante paso para poder llevarlos a cabo.

La responsabilidad para poder aportar más luz a estas oscuras incógnitas recayó en Valentí Sanjuán, director creativo del programa Visto lo visto TV, y en Alberto Tognazzi, director del festival Movilfimfest y profesor de incontables universidades, entre las que destaca la Universidad de New York. Ambos profesionales, con una más que merecida reputación en el campo comunicativo, han hablado, a partir de su experiencia como profesionales del sector, de las formas más interesantes y efectivas de producir cualquier tipo de producto que quiera captar la atención del público y, por lo tanto, conseguir un importante éxito de una forma rápida y efectiva.

La intervención de Tognazzi, en la que alternaba fundamento teórico con casos prácticos a partir de videos o imágenes, intentaba materializar la realidad que existe, pero que es inexistente a nuestros ojos, valga la redundancia. Ha querido concienciar a los asistentes a la conferencia de que “nos encontramos en un importante cambio cultural, como en su momento lo fue la instauración de la escritura, la aparición de los filósofos o la creación del cine.” Además, no se limitó a decir que vivimos en un periodo de cambios, sino que vivimos también “en la época de la inmediatez, la época en la que el móvil es el arma más utilizada y más interesante para el usuario. Con él, puedes interactuar más que con cualquier otro aparato tecnológico. Nosotros cogemos el papel protagonista, nosotros creamos y modificamos aquello que queremos y del modo que nosotros queremos.”

Acto seguido, Sanjuán inició su comparecencia hilando con la última idea puesta encima de la mesa por Tognazzi, la de que sin apenas saberlo, estamos inmersos en una competición con las industrias. Así, el periodista de Tordera recalcó su idea de guerra abierta entre industria y consumidores: “nosotros, como consumidores, luchamos contra la gran empresa para defender aquello que queremos ver y queremos saber. Es bonito competir, pero lo importante, al fin y al cabo, es ganar.”

Sanjuán ha ido explicando cómo ha sido su trayectoria profesional, cómo ha tenido que hacer esfuerzos y sacrificios para poder luchar por el tipo de periodismo que realmente quería hacer. “Llegó un momento en el que hicimos balance con el equipo del programa, y decidimos hacer aquello que realmente queríamos, sin tener a nadie que nos dijera qué hacer y como hacerlo. Así, decidimos empezar el programa por nuestra cuenta, saliendo de Catalunya Radio, donde se emitía originalmente.” Además, añadió que “no fue fácil empezar. No disponíamos de estudio, presupuesto ni sponsors para tirar adelante el programa. Hacer esfuerzos y sacrificios tiene que entrar en lo habitual si se quiere hacer realmente lo que uno quiere”.

Sanjuán concluyó su intervención con un intento de ser claro a la vez que animaba a los estudiantes allí presentes: “Si se tiene talento, ganas y cara dura en esta vida, tienes lo necesario para hacer aquello que realmente se quiera hacer.”

Las oportunidades existen, pero hay que explotarlas

Barcelona, 14 de Marzo. – En el auditorio de la Facultat de Comunicació Blanquerna hemos podido asistir a la mesa redonda “De la marginalitat a l’èxit: animació i videojocs”. Ésta congregó a Juanjo Sáez, aclamado creador de la serie de animación Arròs Covat, y a Carlos Guzmán, productor y fundador de Wakestudios. Ambos reunidos para hablar y diseccionar el mundo de la animación y de los videojuegos, de su expansión y evolución.

La idea que sostenía la columna vertebral de sus opiniones es la de que este pequeño mundo ha sido siempre maltratado y marginado. Existía ,y aún existe, la idea de que la animación era un producto destinado única y exclusivamente a los más pequeños, mientras que los videojuegos salen más perjudicados ya que según esta sociedad, solo los consumen adolescentes, con más de algún tipo de problema de personalidad. No obstante, el tiempo ha ido dando la razón a ese sector pro realidad virtual, representado por los dos participantes en este acto. El poder cultural que abarcan ambos campos de la comunicación es más importante que gigantes como el cine o la música a día de hoy.

La conferencia empezó haciendo referencia a los inicios de ambos profesionales, sus objetivos, sus metas y sus sueños, con los que entraron a sus respectivas facultades. En primer lugar, Sáez, comentó haber tenido una idea prefijada de lo que quería, de quien quería ser en este turbulento mundo profesional, antes de meterse de lleno en el mundo del arte y la comunicación como haría en su etapa de estudiante. “Mi mayor aspiración era poder llegar a ser el Picasso del siglo XXI. No obstante, lo realmente importante es saber que el motor principal para llevar a cabo cualquier proyecto, cualquier profesión es la motivación, la inquietud por crear e inventar cosas nuevas basándote en la originalidad y la imaginación.”
Así, Guzmán tomó el relevo de su compañero de mesa y confesó que “al entrar en la facultad, tenemos una visión de futuro muy cerrada. Estamos poco abiertos a todo lo que tenemos a nuestro alcance.” Además, añadió que “la creatividad es básica, pero que es muy importante la inteligencia, aquella que necesitamos para hacer realidad aquello que solamente son sueños”.

Lluís Anyó, moderador en esta ocasión, destapó una serie de cartas para que ambos comunicadores se explayaran y dieran su opinión al respecto. La importancia de las plataformas para lograr el éxito de un producto y la financiación en masa fueron las estrellas de esta parte de la conferencia. El cineasta de animación quiso dejar clara la importancia “de las plataformas, empresas y sponsors. Sin ellos, no consigues resultados”, mientras que Guzmán se limitó de dejar claro que “todos partimos de 0. Somos inexistentes y, con esfuerzo y un importante grado de suerte para que la gente conozca tu producto, puedes conseguir hacer grandes cosas.”

Por último, y entrando en un ciclo de rebatirse y complementar respuestas mutuamente, ambos hablaban, como concluyó Sáez, de que “estamos en tiempos difíciles para alcanzar el éxito, de conseguir presupuestos elevados, pero tiempos muy fáciles para empezar, para tirar adelante un proyecto, una idea”.

“Tanto la animación como los videojuegos han acabado siendo una forma de expresión, un lenguaje que, difícilmente, se desvinculará de estas nuevas generaciones.” Así, este pequeño mundo que está pasando de ser el pequeño David al gigante Goliat, ha venido para quedarse, quedarse para mucho tiempo.

Lluita pels teus objectius

¡VAMOS! és un jove diari digital creat per tres alumnes de segon curs de la Facultat de Comunicació Blanquerna, el 23 de maig de l’any passat. Els estudiants van aprofitar el fet que el 2011 va ser un molt bon any per l’esport espanyol. L’objectiu principal d’aquest diari és informar de les últimes novetats esportives de manera imparcial. A l’acte, en el qual ens han explicat el funcionament del diari, han recalcat la idea de imparcialitat, referint-se al fet que no volen ser un diari com ara l’Sport o el Marca, que són pro-Barça o pro-Madrid, sinó que volen acostar a tota aquella gent que els interessi l’esport sense importar-los què en pensen els redactors del propi diari.

L’acte s’ha estructurat en tres parts. En la primera part, ens han exposat les seves tres idees principals. La primera, la imparcialitat: no es decanten cap a un equip en concret, sinó que volen que tots els equips siguin importants. La segona idea és parlar només d’esport, res de parlar de la vida privada dels jugadors, cosa que es coneix com “el balón rosa”. I, per últim, fer un diari poliesportiu: parlar de tots els esports per igual sense donar preferència a cap esport en concret, com passa amb molts diaris en general, on el futbol és l’esport que ocupa més pàgines.

A la segona part de la conferència, ens han parlat dels objectius d’aquest diari i n’han remarcat tres de principals. Un és, ja que són alumnes de la pròpia facultat, practicar la seva futura professió. Aprendre a utilitzar diversos mitjans de comunicació, com ara la ràdio, ja que, com bé ens ha comentat el director del diari, acaben de començar amb un petit programa radiofònic. I, finalment, mostrar el periodisme que voldrien tenir actualment, posant exemples de periodistes que han anat derivant en el seu propi estil o d’altres que compleixen la norma de ser anònims i no ser els protagonistes.

Ja cap al final de l’acte, ens han comentat dades del diari. Ara mateix, tot i que acaba de començar, ja té 40 redactors i està augmentant, i poc a poc va pujant de categoria.

“El més arriscat de la publicitat és no arriscar”

Avui, dimecres 14 de març, s’ha celebrat a l’auditori de la facultat un acte on Pablo Alzugaray n’era el protagonista. Pablo Alzugaray és el director general de l’agencia de publicitat Shackleton, una agencia que disposa d’oficines a Madrid i Barcelona, grans volums de negocis i centenars de treballadors. Shackleton és una de les 20 principals agències de publicitat de tot el món i és l’agència espanyola número 1 en totes les disciplines.

Pablo ha vingut a la nostra facultat amb la intenció que els estudiants coneguem noves maneres de fer publicitat en un moment en què els indicadors reflecteixen perfectament la situació de crisi que estem vivint. Ens agradi o no, estem en un època complicada per a tots els sectors laborals i, l’àmbit de la comunicació no n’és cap excepció. A partir d’aquí, els estudiants ens qüestionem constantment sobre el futur d’allò que a la llarga ens agradaria que fos la nostra professió: la publicitat.

Tal com ha dit Pablo Alzugaray, crec que el món de la comunicació és realment apassionant. Tot i els problemes que se’ns plantegen en aquesta situació de crisi, els amants de la comunicació hem de buscar nous horitzons, noves alternatives per poder combatre les dificultats i poder seguir endavant amb el que ens agrada. I, per aconseguir-ho, cal innovar, cal anar a contracorrent. És necessari que formem part d’aquells que anomenem “joves emprenedors”, aportant, tots i cadascun de nosaltres, idees noves, sorprenents, contràries a les que estem acostumats a veure.

Al cap i a la fi, aquells que arrisquen són els que a la llarga acaben destacant, triomfant. El problema està en, com diu Pablo Alzugaray, que “vivim en un món que no tolera l’error. És aquest el principal motiu pel qual la gent no s’atreveix a arriscar” i, per aquesta raó, un percentatge molt alt de les empreses publicitàries es decanten per una publicitat convencional per tal d’evitar el fracàs. Compartint l’opinió de Pablo Alzugaray, crec que el més arriscat de la publicitat és no arriscar.

D’altra banda, el principal negoci dels publicistes és la influència que volem exercir sobre algú, una influència que s’allunya de la manipulació. Cal destacar la frase que Alzugaray repeteix contínuament en tot el seu discurs: “Qui vols que pensi o faci què?”. És necessari conèixer el que la gent pensa per tal de poder realitzar una bona publicitat.

És per això que, des del meu punt de vista, encara que ara per ara el futur se’ns plantegi complicat, tots i cadascun de nosaltres tenim les eines necessàries per lluitar per allò que estimem. Només cal innovar i tenir clar quins volem que siguin els nostres objectius.